| Orient Mitjà
|
El sud i l’est de la Mediterrània, que comprèn la zona de l’Orient Mitjà, és una àrea d’importància estratègica vital per a la UE. En aquest marc, el conflicte israelopalestí és un punt neuràlgic que distorsiona els interessos europeus d’estabilitat regional. Malgrat l’esforç d’Europa per encarrilar el conflicte a l’Orient Mitjà cap a una solució pacífica, se li presenten dos problemes: d’una banda, el conflicte araboisraelià és lluny d’arribar a una solució, i a prop de repetir els mateixos errors del passat més pròxim, és a dir, del procés de pau inaugurat a Madrid i Oslo els anys 1991-1993. D’altra banda, tot i el seu interès ja esmentat, Europa queda al marge com a promotora i fins i tot com a gestora del nou pla de pau i passa a ser, malgrat les seves intencions, una mera observadora. En un conflicte que amenaça de perpetuar-se, els interessos d’Europa de tenir una zona de seguretat mitjançant, almenys, el Partenariat podrien perillar. |
text realitzat per Javier Travín
El conflicte a l’Orient Mitjà
La zona del conflicte, comunament coneguda com Orient Mitjà, està geogràficament situada a la conca sud-est del mar Mediterrani, al límit sud de la UE. Aquesta proximitat geogràfica de la zona conflictiva de l’Orient Mitjà amb els límits de la Unió Europa —que neix amb l’objectiu màxim de perpetuar una zona de pau i estabilitat a Europa— converteix el conflicte en un problema geoestratègic per a la regió de la Mediterrània, una situació indefugible a l’hora de planificar les polítiques mediterrànies de la UE.
La “qüestió palestina” és un dels fenòmens de l’agenda internacional més “internacionalitzats” i mediàtics des del mateix començament d’aquesta qüestió. Si situem l’aparició del problema palestí en la creació de l’Estat d’Israel, és a dir, el 1948 (enllaç), podem afirmar que aquest fenomen ha servit —i en alguns casos continua servint— per aglutinar el món àrab, en particular, i els països musulmans, en general, en la defensa dels drets del poble palestí.
La primera intifada i els Acords d’Oslo
La dècada dels anys vuitanta coincideix amb la transformació de la societat palestina i del moviment nacionalista. Per primera vegada, la població dels territoris va actuar com una nació. La intifada comença de manera espontània, després de vint anys d’ocupació, encara que després la voluntat popular va ser cooptada pels líders, tant nacionalistes com islamistes.
La revolta popular palestina serveix per estrènyer les relacions entre el lideratge de l’interior i el de l’exterior, que uneixen els seus esforços per promoure un compromís basat en el principi de "territoris a canvi de pau". Fruit d’aquest acostament, i com a correlació de la força de la intifada, l’any 1988 l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) aprova una declaració d’independència en la qual reclama la constitució d’un estat sobirà i independent sobre Cisjordània i Gaza amb capital a Jerusalem Est, cosa inacceptable per a l’islamisme palestí, representat principalment per Hamàs, ja que aquesta declaració unilateral de la independència reconeixia, implícitament, el dret a l’existència d’Israel.
La guerra del Golf del 1991 va tenir també diverses conseqüències per als palestins i l’OAP. Primer, el món àrab queda dividit, i obligat a prendre partit. En segon lloc, els refugiats palestins establerts a Kuwait van haver de marxar, sota l’amenaça d’actes de revenja, arrestos i tortura perpetrats per la població civil i el Govern kuwaitià. Tercer, les contribucions dels països del Golf, que fins llavors havien omplert les arques de l’OAP, van deixar d’afluir.
Finalment, va ser Arafat, amb els Acords d’Oslo el 1993, qui forçà la pau separada de Jordània amb Israel. La decisió del líder palestí va ser, després dels enfrontaments de la guerra del Golf, el cop definitiu al panarabisme.
Però a Oslo li faltava una meta final, una solució definitiva al conflicte palestinoisraelià. Com va assenyalar un polític israelià, Shlomo Ben-Ami: “Com que no hi ha un esbós de la solució definitiva, l’acord es transforma en una temptació constant per a les dues parts d’influir sobre el resultat final del procés: els palestins per mitjà del terror, i els israelians per mitjà dels assentaments”.
És evident que Oslo va fracassar; esdevé indispensable saber si el que no va funcionar van ser els principis o la seva implantació. El principi bàsic d’Oslo és “dos estats, dos pobles”. Les dues parts havien d’acceptar el dret a l’existència de l’altre. La majoria de palestins i israelians es pregunten si la violència actual és un rebuig a la implantació d’aquest procés o als seus principis. Si el que està en qüestió és la seva implantació, es pot solucionar. Si el problema són els principis de l’acord, és irresoluble.
La segona intifada
La segona intifada, iniciada el setembre del 2000, potser com a corol·lari del fracàs d’Oslo, s’ha cobrat innombrables víctimes humanes i abundants danys materials i econòmics. Divergeix de la primera en la intensitat i en el context internacional, utilitza altres mitjans, però la finalitat és similar: posar fi a l’ocupació israeliana. I les causes estructurals de les dues intifades són les mateixes: la desesperança d’un poble que viu sota ocupació militar i immers en la pobresa absoluta.
El desencadenant d’aquesta segona intifada no va ser cap altre que l’actual primer ministre israelià, Ariel Sharon, aleshores líder del Likud, partit de l’oposició al Govern laborista de Barak. Sharon va caminar, el setembre del 2000, per l’esplanada de les mesquites, situada al barri àrab de la ciutat vella de Jerusalem, al sector oriental. Ho va fer escortat per més de 100 militars, amb l’anuència i la responsabilitat òbvies, per acció o omissió, del Govern de Barak. Aquest fet va produir l’explosió, va ser la gota que va fer vessar el got de la paciència de la població palestina, que va iniciar, de manera espontània, la segona intifada.
També és causa de la intifada actual la ruptura de les negociacions de Camp David (celebrades entre l’11 i el 25 de juliol de 2000) entre Clinton, Barak i Arafat. Les “concessions” que Barak estava disposat a fer amb vista a una solució pacífica al conflicte, les més generoses i agosarades d’entre les ofertes fins llavors per un líder israelià, i l’oposició d’Arafat en considerar-les insuficients (davant de l’estupefacció i la desesperació de Clinton i de l’esquerra israeliana, i la satisfacció dels palestins i la dreta d’Israel) van malmetre la confiança mútua, un fet que va provocar, entre altres coses, que el laborisme perdés les eleccions a Israel a mans del Likud.
La sensació a Israel era que si els palestins no volen la pau —la pau oferta per Barak, el 100 % de Gaza i el 95 % de Cisjordània, però dividida en cantons per impedir la continuïtat territorial i preservar la seguretat de les colònies jueves més importants—, més valdria votar un partit capaç de proporcionar seguretat als israelians; de fet, aquest va ser l’eslògan de la campanya de Sharon: "Primer seguretat, després parlarem de pau".
Tot i que la proposta de Barak no representava la màxima aspiració palestina, també és cert que es proposava un gran avenç en les relacions pacífiques entre tots dos pobles. Fins i tot les converses de Taba que van succeir Camp David van avançar encara més en el difícil procés de negociació, en què es va arribar a esmentar la qüestió dels refugiats, un tema tabú fins aleshores (es va parlar de permetre el retorn a Israel d’un nombre limitat de refugiats en el marc de la reunificació familiar), i fins i tot d’acceptar la capitalitat d’un hipotètic Estat palestí a Abu Dis, suburbi de Jerusalem. És a dir, el Govern laborista de Barak estava més predisposat a negociar amb els palestins (tot i que els assentaments continuaven creixent) que l’actual Govern del Likud, encapçalat per Sharon.
La construcció del mur de seguretat entre Israel i Cisjordània, que continua endavant malgrat l’oposició fins i tot de l’administració Bush, empresona de manera literal la població cisjordana, tenint en compte que la frontera entre Cisjordània i Jordània la controla Israel; a més a més, traça de fet i de manera unilateral i il·legal les fronteres de l’Estat, cosa que redueix en aproximadament el 10 % el territori cisjordà. Això no és sinó una altra expressió de la política de línia dura de Sharon, més procliu a pensar que el problema de l’Orient Mitjà és una qüestió de seguretat que no pas un problema polític.
El fracàs de les negociacions de Camp David, la irrupció de la segona intifada, l’elecció i reelecció de Bush als EUA i l´elecció de Sharon a Israel es completen amb un context internacional de lluita contra el terrorisme, escenificat de manera dramàtica per la intervenció militar nord-americana i dels seus aliats a l’Afganistan per enderrocar el règim talibà, acusat de patrocinar el terrorisme, i la invasió de l’Iraq, un altre dels actors internacionals, amb el pretext que pertany a l’"eix del mal" i acusat de posseir armes de destrucció massiva.
Entre l’esclat de la segona intifada i el moment actual hi ha hagut una certa predisposició de l’administració nord-americana a intervenir en el conflicte i posar fi a la intifada. L’informe Mitchell, d’abril del 2001, el pla Tenet, de juny del 2001, basat en l’informe Mitchell, i l’enviament d’emissaris a la zona són alguns intents previs al Full de Ruta per redreçar les converses de pau dràsticament interrompudes a partir de la intifada. No obstant això, les prioritats de l’administració dels EUA van ser primer l’Afganistan i després l’Iraq.
D’aquesta manera, l’escenari després de l’11-S no és encoratjador per al poble palestí, que es troba davant d’una política de mà dura per part del Govern israelià, legitimada des del centre mateix del poder mundial, els EUA, amb el seu discurs i la seva acció antiterrorista. L’acció violenta de Hamàs o de qualsevol grup combatent palestí és considerada jurídicament "desproporcionada" i durament resposta per l’exèrcit israelià que, a més d’atacar la cúpula de líders de Hamàs, també ho fa contra la seu de l’ANP, acusant la cúpula de l´Autoritat de no contribuir a la lluita contra el terrorisme.
En aquest marc, i després d’un intent frustrat d’assassinat selectiu contra el xeic Yassin, líder espiritual de Hamàs, els míssils llançats des d’un helicòpter Apatxe no van fallar i van acabar amb la seva vida. El seu successor en el càrrec, Abdelaziz Rantizzi, també va ser assassinat amb el mateix mètode per l’exèrcit israelià, després de només dues setmanes com a president de Hamàs. Això va motivar, com era previsible, la còlera de la població palestina, principalment a Gaza, on vivien tots dos i on Hamàs compta amb nombrosos adeptes.
La pressió exercida sobre Arafat per part de la comunitat internacional, sobretot els EUA, però també la UE i Rússia, perquè en el seu moment acceptés el Full de Ruta, el nou pla de pau per a l’Orient Mitjà elaborat conjuntament per la UE, Rússia, els EUA i l’ONU, la condició prèvia del qual és el nomenament d’un primer ministre que gaudeixi de la legitimitat internacional, va donar resultats i el rais es va veure obligat a delegar un cert poder en el seu primer ministre, que seria l’encarregat de dur a terme les negociacions de pau.
Sigui qui sigui el primer ministre palestí (fugaçment va passar Abu Mazen, i de moment el càrrec l’ostenta Abu Ala), la veritat és que aquest nomenament va implicar la pèrdua parcial de poder d’Arafat, acusat pels EUA i Israel de ser part de l’eix terrorista d’un sector dels palestins. No obstant això, de ser titllat d’irrellevant per Israel va passar novament a ser rellevant i ha recuperat part de la legitimitat i el suport internacional perduts, des del moment que Israel va anunciar la seva intenció d’assassinar-lo o deportar-lo. La majoria del poble palestí el considerava el seu líder natural, i encara que ha hagut de delegar poder en la figura del primer ministre difícilment es podria aplicar el Full de Ruta sense el vistiplau d’aquest indiscutit capdavanter del seu poble.
És clar que el panorama canvia a partir de la mort d’Arafat, la defunció del qual obria interrogants sobre quin seria el seu successor i també oferia, en paraules de Sharon, "una ocasió històrica”. El nou líder palestí, Abu Mazen, compta amb la confiança de la UE, així com la dels EUA i Israel, ja que es mostra partidari de restablir les negociacions de pau en el marc del Full de Ruta i de desmilitaritzar la intifada. Per la seva part, Hamàs ha boicotejat les eleccions (tal com va fer el 1996), en no ser convocades conjuntament eleccions legislatives i municipals.
La defunció d’Arafat, líder indiscutible del poble palestí durant 35 anys, genera expectatives de canvis significatius al voltant del procés de pau i, d’altra banda, del nivell de vida dels habitants de la regió, ja que pot ser el moment de sortir del sagnant statu quo que persisteix des de setembre del 2000. Els líders israelians i nord-americans, que acusaven Arafat de ser part del problema, s’han quedat sense aquest argument per intentar avançar cap al camí de la pau a la regió.
En definitiva, el pla de pau més recent, que encara no s´ha descartat completament com a base de discussió, no té res d’original ni d’innovador; potser el canvi més significatiu respecte a Oslo és l’esment d’un Estat palestí per al 2005, però no gaire més que això. El pas a pas del Full de Ruta, que de moment només existeix sobre el paper, ha de conduir a l’acatament de les resolucions de l’ONU. El més difícil és l’aplicabilitat dels principis i les obligacions que estableix el Consell de Seguretat de l’ONU en la Resolució 242 del 1967, la Resolució 338 del 1973 i la Resolució 1397 del 2002, que resolen la fi de l’ocupació iniciada el 1967, d’acord amb el principi de “pau per territoris”. I perquè això passi cal una forta voluntat política i la pressió internacional sobre les parts implicades.
El fet que qualsevol pas israelià a favor de la pacificació estigui supeditat i condicionat a la fi dels atemptats terroristes, com ho va estar en el passat, és una gran excusa per als moviments integristes de tots dos bàndols contraris a la pau per cometre atemptats que frenin les negociacions. La fase I del Full de Ruta implica, a més de la fi del terror i la violència i el desarmament de les milícies armades, la normalització de la vida dels palestins. Des del moment que es fixa el terrorisme com a qüestió més important se’n reforça el paper, en comprendre que el seu mitjà és transcendental per bloquejar el procés de pau. Al cap i a la fi, la política i la diplomàcia poden ser la continuació de la guerra per altres mitjans. I és aquí on la UE ha d’exercir un paper cabdal, en benefici dels propis interessos.
Ara per ara, el Full de Ruta sembla gairebé enterrat en la pràctica, tot i que en teoria els líders israelians i palestins i els promotors del document s’encarreguin de defensar-lo; la violència prossegueix, en una espiral contínua l’epicentre de la qual és la franja de Gaza, amb la demolició en massa d’habitatges palestins als camps de refugiats fronterers amb Egipte, per la suposada implicació dels seus habitants en el contraban d’armes des del país àrab veí.
El pla de “desconnexió” unilateral de Gaza presentat per Sharon, i fortament avalat per la Casa Blanca, tot i ser votat en contra en un referèndum intern d’afiliats al Likud, no és, de totes maneres, incompatible amb el compliment del Full de Ruta, malgrat que sí ho és la intenció d’annexionar, en contrapartida a la retirada de Gaza i el desmantellament de les colònies jueves de la franja, territori de Cisjordània on hi ha assentaments massius de jueus, propers a la Línia Verda. Tampoc no s’ajusta ni a la lletra i ni a l’esperit del Full de Ruta la negativa al retorn dels refugiats que comporta el pla de “desconnexió” unilateral de Gaza.
Sharon es troba davant d’una cruïlla política, i el govern de coalició que encapçala està debilitat per l’oposició d’alguns dels seus ministres a avalar el desmantellament de les 21 colònies de Gaza, amb la qual cosa les previsions apunten a una eventual dissolució del govern, amb la consegüent convocatòria d’eleccions, o a un canvi en la composició de l’actual coalició, amb el possible ingrés en el govern del laborisme liderat per Peres.
La UE i el procés de pau a l’Orient Mitjà
L’ampliació de la UE cap al centre-est del continent és ja una realitat: els 15 ara són UE-25, en una ampliació sense precedents en la història de la Unió. Cap al sud, amb els països del nord de la Mediterrània, amb l’excepció de Líbia —de moment—, existeix el projecte del Partenariat Euromediterrani.
La política de la UE a la zona inclou relacions bilaterals amb cadascun dels països, relacions multilaterals en el marc del Partenariat i la implicació en el procés de pau, com també relacions amb els països del Golf. Però potser, per damunt de tot, el Partenariat és la via que ha trobat la UE per facilitar el diàleg regional i completar els esforços que duu a terme en el procés de pau.
La posició de la UE sobre el procés de pau a l’Orient Mitjà va ser expressada el 1980 a la Declaració de Venècia, i més tard reafirmada pels consells europeus de Colònia, Hèlsinki i Niça. Actualment, la UE és una de les promotores del Full de Ruta. Bàsicament, la posició europea sobre el conflicte a l’Orient Mitjà és la de trobar la manera de fer complir les resolucions 242 i 338 de l’ONU, seguint el principi “dos pobles, dos estats”, a fi que puguin viure en pau i seguretat. Així mateix, l’interès europeu pel procés de pau es veu reflectit en el nomenament d’un representant especial de la UE per al procés de pau a l’Orient Mitjà, un càrrec creat el novembre del 1996 i que va ocupar Moratinos fins al 14-07-03, data en què va ser rellevat per Marc Otte.
De manera coherent amb la Declaració de Venècia, la UE ha expressat més d’una vegada la seva oposició a la constitució de nous assentaments israelians a Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est i el seu rebuig a la cíclica escalada de violència, i també ha fet saber la seva posició contrària a la construcció de la tanca de seguretat que separa Israel de Cisjordània.
També ha expressat contundentment el seu rebuig a la continuïtat dels assassinats selectius perpetrats per Israel, sobretot en el cas dels dos líders de Hamàs. Respecte al pla de “desconnexió” unilateral de Gaza, la UE reconeix els aspectes positius del projecte, com ara la retirada d’una de les zones ocupades des de 1967 i el desmantellament dels assentaments jueus, sense que això suposi com a condició l’annexió de les zones de Cisjordània i/o la negativa al dret de retorn dels refugiats. És a dir, suport al pla com a primer pas cap a la solució del conflicte en el marc de les resolucions de l’ONU i del Full de Ruta.
Malgrat tot, el poder de pressió de la UE perquè s’apliqui el Full de Ruta és summament feble; l’administració israeliana ha tractat Moratinos de manera despectiva més d’una vegada, i el premier israelià ha refusat reunir-se amb ell si visitava Arafat. També s’ha negat sistemàticament a permetre-li la visita a la Mukata, el palau presidencial on va residir, assetjat, el president palestí a Ram Al·lah, i on es troba momentàniament enterrat.
A Israel es continua considerant la UE com a mediadora parcial, que defensa els interessos dels palestins, de la mateixa manera que els palestins consideren parcials els EUA pel motiu invers. Per a Israel, Europa és el continent on es va produir la Shoa (l’Holocaust), i aquesta ferida no sembla que estigui tancada en alguns sectors de la societat israeliana, que continuen desconfiant de la UE com a garant imparcial de les negociacions de pau. La UE és, a més, el primer donant de fons a l’ANP. La UE i la seva feble política exterior comuna, com també la negativa israeliana de considerar-la una mediadora honesta (a partir del 1967 França i Gran Bretanya van deixar de vendre armament sofisticat a Israel, una posició que va passar a ocupar els EUA) i els poderosos vincles entre els EUA i Israel, com també l’evidència que els EUA és l’única potència global, fan de la UE un actor secundari en la problemàtica del conflicte israelopalestí.
Tot i tenir interessos geoestratègics a la zona, Europa no es mostra capaç d’incidir d’una manera significativa en l’escenari de l’Orient Mitjà. Fins i tot el Full de Ruta, que va ser essencialment una “criatura europea”, ha estat acaparat pels EUA. La presentació oficial d’aquest document a Àqaba (Jordània) la fa Bush amb Sharon i Mazen, i relega a un segon pla els altres membres del quartet i, també, Arafat.
Sens dubte, Europa no es pot permetre una escalada de la violència a l’Orient Mitjà, vista l’opinió pública europea amb relació al conflicte. Per això la UE, malgrat la seva debilitat per fer-se valer com a actor decisiu a l’Orient Mitjà, ha de continuar insistint, com sempre ha fet, que l’única sortida al conflicte araboisraelià és la negociada, i la funció de mediadora no és una tasca secundària, sinó un rol imprescindible que la UE està disposada a exercir.●
|
