| La Mediterrània i el conflicte iraquià
|
La intervenció a l’Iraq encapçalada pels Estats Units ha donat lloc a una sèrie de problemes de gran complexitat a la regió mediterrània, en la qual un projecte de cooperació entre la Unió Europea i dotze països del sud de la Mediterrània ha configurat les relacions en l’àmbit d’aquest mar des del 1995. En la situació posterior a la guerra, els països de la UE han deixat enrere les seves fortes divergències sobre el conflicte bèl·lic i estan d’acord que l’ONU ha de tenir un paper important a l’Iraq. A Turquia, el Marroc i Espanya s’han produït accions terroristes després de la guerra, però als estats de la Mediterrània no han esclatat disturbis de gran abast. El fet que Líbia renunciés al seu programa d’armament ha estat una bona notícia per a aquesta regió, ja que afebleix la tendència a la cursa armamentística a la zona. Tots aquests aspectes han reforçat el Partenariat Euromediterrani. Tanmateix, pel que fa al conflicte israelopalestí, la fi de la guerra de l’Iraq no ha representat un nou impuls per rellançar el procés de pau. |
Text realizat per Rina Weltner-Puig
La guerra de l’Iraq va fer miques un postulat molt arrelat pel que fa a les relacions entre Occident i el món àrab: la idea que Occident –sobretot els EUA– consideraven que l’status quo era la millor garantia per a l’estabilitat del món àrab, i també per assegurar l’accés als recursos petroliers de la regió del Golf. Tot i que la inèrcia econòmica i política que acompanyava aquesta idea ja havia estat objecte de crítiques, especialment a Europa, van ser necessaris els esdeveniments de l’11 de setembre i la lluita global contra el terrorisme per remodelar la política dels Estats Units i donar lloc a una tàctica nova i radical per forçar el canvi.
El conflicte iraquià i els subsegüents canvis de la dinàmica geopolítica al Gran Orient Mitjà tornen a il·lustrar el fet que esdeveniments produïts fora dels límits geogràfics de la regió mediterrània poden repercutir en el desenvolupament del Partenariat Euromediterrani. No obstant això, el Procés de Barcelona també conté unes forces centrípetes inherents que fomenten la convergència, i que neixen de motius polítics i econòmics, com també de les preocupacions en matèria de seguretat i de la barreja de poblacions.
Les armes de destrucció massiva
Van ser diverses les raons que van impulsar els països de la coalició encapçalada pels EUA a emprendre una guerra contra el règim de Saddam Hussein. Una de les més importants era la seva negativa a acceptar que posseís armes de destrucció massiva un país que els semblava poc disposat a col·laborar i que havia mostrat ambicions expansionistes en el passat recent (respecte de Kuwait). En aquest sentit, segons alguns analistes, la intervenció a l’Iraq també va enviar un missatge a països com ara Síria, el Líbia i l’Iran, que algunes vegades han prestat suport al terrorisme i que tenen —o aspiren a tenir-ne— armes de destrucció massiva. Tanmateix, a hores d’ara no s’han trobat a l’Iraq armes de destrucció massiva ni les instal·lacions per produir-les.
Després dels principals combats a l’Iraq, Síria també va centrar l’atenció dels Estats Units. Ja feia temps que tots dos estats mantenien unes relacions fredes, i els EUA havien acusat moltes vegades Síria de ser una nació delinqüent que promovia el terrorisme i que havia creat armes químiques. Ara també afirmaven que havia ajudat a fugir membres molt destacats del règim de Saddam. Malgrat la creixent tensió, els aliats europeus més incondicionals dels Estats Units a la guerra de l’Iraq –la Gran Bretanya i Espanya– de seguida van desmentir els plans d’atacar aquest país.
La pressió dels nord-americans sobre Damasc va aconseguir que Síria retirés el suport a organitzacions com ara Hezbol·lah, Hamàs i la Jihad Islàmica, però les relacions entre tots dos països són encara molt tenses. A més, la nova situació del país, envoltat ara d’estats pro occidentals, no ha accelerat les negociacions entre Síria i la UE sobre l’associació euromediterrània. Síria és l’únic país que encara no ha conclòs les converses. Després que al desembre del 2003 fracassés l’intent d’arribar a un acord, l’objectiu era firmar un conveni abans de l’ampliació de la UE, però no va ser possible. A principis de maig del 2004, els EUA van imposar noves sancions econòmiques a Síria, perquè, segons afirmaven, aquest país continuava donant suport al terrorisme i minava els esforços nord-americans a l’Iraq.
Les preocupacions internacionals també es van centrar en el programa nuclear de l’Iran i en la necessitat d’una major transparència a través d’unes inspeccions més rigoroses a càrrec de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica. La sospita generalitzada que l’Iran ha enriquit urani en secret ha reduït, fins a cert punt, les discrepàncies a l’interior de la UE i entre la UE i els EUA pel que fa a les relacions amb països que podrien intentar desenvolupar un armament nuclear propi. A la cimera de Tessalònica, el juny del 2003, la UE va adoptar una declaració de no-proliferació de les armes de destrucció massiva, en la qual es reservava, com a últim recurs, el dret d’aplicar mesures coercitives d’acord amb la carta de l’ONU. Pel que sembla, els esforços de la diplomàcia europea i la pressió dels Estats Units van tenir alguna influència en la política iraniana, ja que aquest país, a l’octubre del 2003, es va comprometre a deixar d’enriquir urani temporalment i a subscriure un protocol per a la inspecció de les seves instal·lacions nuclears.
Un quart país que ha atret d’una manera recurrent l’atenció de la diplomàcia internacional és Líbia, que, en nom d’uns objectius polítics, s’ha apartat cada vegada més de l’ombra de la violència i la intimidació, i ha reconegut oficialment la seva responsabilitat en l’acció terrorista de Lockerbie, del 1988. També ha acceptat pagar una compensació per les víctimes de Lockerbie, a canvi que s’aixequessin les sancions imposades al país. En la pràctica, la suspensió de les sancions de l’ONU és una formalitat, perquè ja el 1999 s’havia suspès la prohibició de viatjar a Líbia, com també l’embargament sobre determinats tipus de peces de recanvi. No obstant això, el que s’ha mantingut en vigor són la resta de sancions comercials, més greus, imposades pels EUA, com també la inclusió de Líbia en la llista del Departament d’Estat que inclou els països que financen el terrorisme.
Al desembre del 2003, el màxim dirigent de Líbia, Muammar al-Gaddafi, va anunciar inesperadament que el país renunciaria a la recerca armamentística i obriria el seu territori per a una inspecció exhaustiva a càrrec de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica. Aquesta decisió posava fi a nou mesos de negociacions secretes amb els EUA i la Gran Bretanya. Després d’aquest conveni i del discret suport de Líbia a la guerra global contra el terrorisme, a finals d’abril del 2004 els EUA van aixecar la majoria de les sancions econòmiques que pesaven sobre el país. No obstant això, no van treure Líbia de la llista negra.
Per a la regió mediterrània, la decisió de Líbia va ser molt positiva, sobretot en el difícil context de la postguerra a l’Iraq. La ràpida caiguda del règim de Saddam i la desintegració de l’exèrcit iraquià també havien tret a la llum una gran disparitat de poder entre els països àrabs i els Estats Units. La circumstància que, fins a la intervenció de la coalició encapçalada pels Estats Units, l’Iraq havia estat considerat una potència de primer ordre a l’Orient Mitjà va accentuar aquesta sensació de desequilibri. És més, davant de la improbabilitat que amb forces convencionals es pugui resistir una agressió duta a terme amb armes d’alta tecnologia i operacions combinades, alguns països veien en la capacitat nuclear una assegurança raonable contra les intervencions estrangeres. Aquesta percepció i les accions de la comunitat internacional respecte al programa nuclear de Corea del Nord van donar peu a un debat sobre una bomba nuclear egípcia. La decisió de Líbia de renunciar a aquests plans i els seus esforços per convertir-se en un membre acceptat de la comunitat internacional afebleixen el cercle viciós d’inseguretat i cursa armamentística que predomina a la regió.
Terrorisme, islamisme i el conflicte de l’Orient Mitjà
A més de les armes de destrucció massiva, la lluita contra el terrorisme internacional va tenir un paper fonamental en la guerra de l’Iraq. Com s’ha demostrat en els mesos posteriors a la intervenció, si durant els principals combats no es van produir atacs terroristes importants contra interessos occidentals, probablement va ser per la ràpida caiguda del règim de Saddam, més que no pas per un descens real del terrorisme. Al maig del 2003, una sèrie d’atacs terroristes suïcides sincronitzats, a l’estil dels d’al-Qaeda, van sacsejar Riad i Casablanca, i després han tingut lloc més accions terroristes en diferents ciutats del món, com ara Istanbul i Madrid.
Els atacs terroristes del Marroc van sacsejar el país i la resta del món mediterrani per diverses raons. Els van perpetrar ciutadans marroquins, en lloc d’àrabs d’altres procedències vinculats a una organització internacional de la Jihad. A més, abans hi havia hagut molt poques accions violentes contra interessos estrangers i jueus en un país que es veu a si mateix com una societat moderada, tolerant i oberta en el conjunt del món àrab. Finalment, els atacs van agafar tothom per sorpresa, perquè l’autoritat religiosa del rei marroquí, Mohamed VI, havia frenat fins aleshores l’avanç de l’islamisme radical.
La resposta del govern marroquí a les accions terroristes va ser directa i es va centrar a adoptar mesures enèrgiques contra els grups islamistes prohibits. Una llei antiterrorista derogada feia temps va cobrar nova vida i va entrar ràpidament en vigor. El juliol del 2003, van sentenciar a mort deu membres d’una organització islamista per agressió, intimidació i una sèrie d’assassinats comesos un any abans. Un mes després, quatre homes van ser condemnats a mort, i vuitanta-tres van ser sentenciats a llargues penes de presó per la seva participació en els atemptats de Casablanca.
Les accions terroristes a Turquia, que van tenir lloc al novembre del 2003, van consistir en quatre explosions amb les característiques típiques del terrorisme internacional. Les dues primeres van colpejar les dues sinagogues més antigues d’Istanbul i, pocs dies més tard, va esclatar una bomba al davant d’un banc britànic i una altra a prop del consolat britànic, al centre comercial de la ciutat. En els atemptats, hi van morir unes 50 persones i centenars van resultar ferides. Les autoritats turques van identificar els terroristes de la sinagoga com a kurds vinculats a una facció turca de Hezbol·lah, organització tolerada fins aleshores pel govern d’Ankara a causa del seu enfrontament amb els nacionalistes kurds.
A Madrid, al març del 2004, van esclatar deu bombes a l’estació central d’Atocha i en diversos trens de rodalies, amb un resultat de 191 morts. La policia espanyola va descobrir aviat els autors de l’atrocitat i els seus còmplices: diversos marroquins i altres militants islamistes del nord d’Àfrica, així com un ciutadà espanyol. Però els principals membres de la cèl·lula terrorista es van suïcidar uns dies després de l’atemptat per evitar que els arrestessin. Les investigacions continuen en altres països i hi ha hagut més detencions. Dintre de la Unió Europea i del projecte de Partenariat Euromediterrani, tots els països van estar d’acord que atemptats terroristes d’aquest tipus no fan sinó reforçar la importància dels esforços conjunts i la col·laboració per abordar les amenaces en matèria de seguretat comuna.
Tot i que seria simplista afirmar que el suport del govern d’Aznar a la guerra de l’Iraq va ser la causa directa de les accions terroristes de Madrid, el nou govern socialista que va guanyar les eleccions pocs dies després d’aquests esdeveniments va retirar les tropes espanyoles del país. D’aquesta manera mostrava el seu total desacord amb la decisió de secundar la invasió adoptada per l’anterior govern. Tanmateix, la lluita contra el terrorisme internacional i l’interior continua sent una prioritat màxima per al govern de Zapatero.
Pel que fa al conflicte israelopalestí, que durant molt de temps ha estat el principal obstacle per a les aspiracions de convertir la Mediterrània en una zona de pau i estabilitat, el canvi de règim a l’Iraq no ha representat un impuls real per a un acord de pau. Tant la dinàmica interna del conflicte com les circumstàncies externes han contribuït a l’estancament del ja malmès procés de pau.
Pel que fa als factors externs, la política dels EUA s’ha caracteritzat per la manca de coherència. Abans de la intervenció a l’Iraq, molts analistes defensaven que l’administració Bush havia d’esforçar-se més per resoldre el conflicte israelopalestí abans d’emprendre altres iniciatives internacionals. D’altres argumentaven que una intervenció eficaç dels EUA a l’Iraq faria més fàcil forçar un compromís entre totes dues parts. L’experiència posterior i els esdeveniments polítics han desautoritzat tots dos arguments.
Just després de la caiguda de Saddam, l’administració Bush es va comprometre en els esforços per resoldre el conflicte, i va convèncer Israel i l’Autoritat Palestina perquè intentessin reprendre les negociacions de pau, d’acord amb el Full de Ruta per a l’Orient Mitjà adoptat per l’ONU, la UE, els EUA i Rússia. És probable que la insistència d’alguns països europeus i àrabs abans de la guerra contribuís a aquesta reorientació de la política nord-americana. No obstant això, durant els mesos posteriors a la guerra, el cicle ininterromput de violència i repressió ha erosionat les esperances de reprendre les converses de pau, i el compromís dels Estats Units ha tornat a afeblir-se.
L’elevat nombre de víctimes –insòlit fins i tot al Pròxim Orient– causat pels terroristes suïcides palestins a finals de l’estiu i a la tardor del 2003 va desencadenar el primer atac aeri israelià contra un objectiu en territori sirià des de la guerra del 1973. L’octubre del 2003, hi va haver també un tiroteig a la frontera entre Israel i el Líban amb el resultat de dues persones mortes. Enmig d’aquesta violència, dos polítics retirats –l’un israelià i l’altre palestí, tots dos militants pacifistes– van tancar un llarg procés de negociacions, que havia durat dos anys, i van firmar un “model d’acord de pau”. L’acord de Ginebra pretenia demostrar que encara era possible pactar la pau. Però les confrontacions periòdiques entre diferents faccions palestines i l’exèrcit israelià han obstaculitzat la renovació de les negociacions oficials. A la primavera del 2004, el govern de Sharon va optar per la possibilitat de retirar unilateralment les tropes i els assentaments israelians de la franja de Gaza.
Les respostes euromediterrànies a la guerra de l’Iraq
Ateses les fortes discrepàncies polítiques que, al si de la Unió Europea, va causar la intervenció a l’Iraq encapçalada pels EUA, com també la incòmoda posició de la majoria de règims àrabs, és difícil parlar d’una resposta euromediterrània a la guerra. La Reunió Euromediterrània de Ministres d’Exteriors de Creta, que va tenir lloc el maig del 2003, només va expressar el seu interès per salvaguardar la unitat, la integritat territorial i la sobirania de l’Iraq, i va acollir favorablement la Resolució 1483 del Consell de Seguretat de l’ONU com a senyal d’un nou esperit de col·laboració al si de la comunitat internacional. Tanmateix, molts països europeus i musulmans es van resistir a enviar tropes a l’Iraq sense una autorització explícita de l’ONU. Es preveia que la Resolució 1511 del Consell de Seguretat de l’ONU facilitaria l’arribada d’ajuts internacionals a l’Iraq. Però la manca d’acord entre les forces de la coalició i l’ONU sobre el paper de l’organització internacional a l’Iraq, el devastador atemptat contra la seu de l’ONU a Bagdad l’octubre del 2003, i la permanent inseguretat han frenat la intervenció de les Nacions Unides en les mesures adoptades després del conflicte
En la Conferència Euromediterrània de Nàpols, que va tenir lloc al desembre del 2003, la situació a l’Iraq encara era present a l’agenda, però ara com a part d’un context més ampli, el de l’Orient Mitjà. Incloïa l’estancament del procés de pau al Pròxim Orient, els atemptats terroristes d’Istanbul i el Marroc, i la publicació del Segon Informe de les Nacions Unides sobre el Desenvolupament al Món Àrab, a més de la lluita per la pau a l’Iraq. Una altra circumstància que repercutia en la cooperació euromediterrània era la imminent ampliació de la UE, així com l’oferiment de la Unió als socis mediterranis perquè participessin en la política europea de veïnatge. Es considerava que totes dues condicions requerien una major implicació europea a les ribes sud i est del Mediterrani i un Partenariat Euromediterrani més fort.
A la Reunió Euromediterrània de Dublín, que va tenir lloc al maig del 2004, els socis van reafirmar la seva determinació d’ajudar el poble iraquià en la transició cap a una nova era de la història del seu país. Van subratllar, però, que els problemes de manca de seguretat eren el principal obstacle per a l’èxit del procés polític i de reconstrucció, i van condemnar tota mena de violència, incloent-hi els atacs terroristes, els segrestos i l’assassinat d’ostatges. Van instar totes les parts a col·laborar per aconseguir que l’Iraq es convertís en un país sobirà, independent, democràtic i en pau; també van manifestar el desig que l’ONU tingués un paper més important en el procés de transició.
A llarg termini, la principal conseqüència del canvi de règim a l’Iraq per al Partenariat Euromediterrani podria consistir en un desplaçament gradual de l’atenció de la UE cap al Gran Orient Mitjà. Una implicació en profunditat de la UE en la reconstrucció de l’Iraq podria ser la base per a un futur vincle amb aquest país en el marc de les relacions de la UE amb el Consell de Cooperació del Golf, el Iemen i l’Iran. La integració del nou Iraq en el seu context regional d’acord amb els plantejaments de l’economia liberal i sense amenaçar els seus veïns (o ser amenaçat per ells) és una prova important per a l’Orient Mitjà, la Unió Europea i els Estats Units.
Atesa la necessitat que la UE formuli una política coordinada per a l’Orient Mitjà, la incorporació de Malta i del sector grec de Xipre a la UE, l’aproximació gradual de Turquia a la Unió i l’estancament del conflicte israelopalestí, probablement en el futur seria beneficiós per al Partenariat un model de cooperació més flexible. Les oportunitats que ofereix la nova política de veïnatge de la UE potser constitueixen un pas en aquesta direcció.
Els Estats Units i la Mediterrània en el context posterior a Saddam
Tot i que l’estabilitat regional i l’accés al petroli continuaven ocupant un lloc destacat en les polítiques occidentals a l’Orient Mitjà, la combinació potencial de terrorisme islamista, un fort sentiment antioccidental i les armes de destrucció massiva semblaven, després dels esdeveniments de l’11 de setembre, una amenaça més preocupant per als Estats Units i alguns governs europeus. En aquestes circumstàncies, les administracions de la coalició van considerar que els riscos derivats del canvi —ni que fos imposat des de l’exterior per l’exèrcit— eren inferiors als del manteniment de l’status quo. De tota manera, durant els mesos posteriors a la guerra s’han intensificat les crítiques contra la decisió dels governs de Bush i Blair d’anar a la guerra perquè, malgrat haver-les buscat exhaustivament, no s’han trobat armes de destrucció massiva.
Des del punt de vista militar, la guerra va demostrar l’aclaparadora superioritat tecnològica i operativa de les forces dels EUA i de la coalició davant d’un exèrcit iraquià més convencional. La creença popular en el poder militar dels països àrabs va rebre un cop molt dur quan una part important de l’exèrcit iraquià es va esvair literalment davant l’avanç de la coalició. D’altra banda, la desintegració de l’exèrcit i del govern iraquians sense una capitulació formal ha obstaculitzat la reorganització del país i ha donat a la resistència armes i experiència en les tècniques de la guerrilla. Unes fronteres poroses han facilitat l’entrada d’insurrectes estrangers al país. Les dificultats de les forces nord-americanes per superar aquests obstacles i garantir uns mínims de seguretat ja han deteriorat la imatge dels Estats Units al món àrab.
Tot i que la captura de Saddam Hussein al desembre del 2003 va ser un motiu de celebració per a les forces de la coalició i per als dirigents dels estats que s’havien oposat a la guerra, el balanç de la situació posterior al conflicte és, com a mínim, dubtós. Hi ha hagut avenços en serveis bàsics, com ara l’electricitat i l’aigua, s’ha reduït el toc de queda durant la nit, la premsa torna a ser lliure i els iraquians poden accedir als mitjans de comunicació internacionals. La nova llibertat i la certesa que l’anterior règim no tornarà han donat peu a l’optimisme sobre el futur. Però la constant violència, les dificultats per tornar a posar en marxa la indústria petroliera i altres desafiaments socials de primer ordre eclipsen els resultats positius. L’abril del 2004, van esclatar dues revoltes simultànies: l’una a la ciutat de Fal·luja, controlada pels sunnites, i l’altra, a les àrees xiïtes del sud. L’escàndol dels abusos i tortures dels presos iraquians sota custòdia americana, revelat al maig, ha deteriorat encara més la valoració de l’ocupació.
En l’àmbit polític, la caiguda del règim dictatorial va oferir la possibilitat d’instaurar un govern més representatiu i responsable. Tanmateix, durant els mesos posteriors a la guerra hi va haver una gran polèmica sobre la manera com l’Administració de la coalició havia de traspassar el poder al poble iraquià, el grau de poder que calia transferir i el calendari. A mesura que s’acostava la data del traspàs de la sobirania, a finals de juny del 2004, creixia el desacord sobre la futura estructura de l’Estat i el repartiment del poder entre els diferents grups ètnics i polítics. La inestabilitat de la situació va fer que el Consell de Govern Iraquià i els EUA s’aproximessin a l’ONU per aconseguir el seu suport. El 28 de juny –dos dies abans de la data prevista–, la coalició dirigida pels EUA va transferir el poder al govern Iraquià provisional i tot seguit l’administrador civil nord-americà va abandonar el país. No obstant això, les tropes estrangeres continuen al país i els estats de la coalició mantenen el comandament operatiu.●
|
